Esbós per a una fenomenologia de la pitança, per Carqui-Nyoli

CARQUI: Suposo que és des de sempre que s’hi fan rucades, en els banquets dels casaments.

NYOLI: Ja ho pots ben dir; les congues han fet estralls.

CARQUI: Ara, però, la calamitat és una altra. Ja fa anys que dura i s’ha ben estès. Succeeix quan tothom ja és assegut a taula. El tret de sortida el dona l’ensurt d’una música ensordidora seguit per un reguitzell de safates curulles de viandes que entren a escena transportades per un exèrcit rabent de cambrers. Aleshores els comensals participen de l’eufòria d’aquest moment crucial del banquet —la benvinguda de la pitança!— tot brandant i giravoltant els tovallons enlaire. El menjador en ple sembla bullir per una impressionant munió d’hèlices blanques.

NYOLI: Exacte. També jo ho he viscut. Tot plegat fa un efecte ben vistós. I de fet, si no fos perquè la majoria d’estómacs ja venen mig afartats del pica-pica previ, aquest espectacle es podria equiparar a una congregació de famèlics celebrant que, per fi, arriba el ranxo.

CARQUI: Però és que a més, si un no vol ser tingut per un pobre amargat esgarriacries no té més remei que prendre part d’aquestes performances protocol·làries on l’estúpida unanimitat escombra de la ment de tots els qui la conformen qualsevol rastre de vergonya o, si vols, de genuïnitat.

NYOLI: Tanmateix, dulce est desipere in loco, com deia aquell. Pensa que no és bo de tenir tothora encesos els fars de l’enteniment, avaluant constantment conductes alienes i pendents també de la decència amb què el nostre personatge fa la viu-viu en aquesta auca de la vida. A vegades convé que la raó s’apagui i deixi pas a la rauxa. Encara que avanci a les palpentes, ella sabrà trobar el seu propi camí.

CARQUI: Entenc que la imminència d’un bon àpat generi unes certes expectatives i desfermi entusiasmes més o menys turbulents. Però una cosa ben distinta és desorbitar aquestes experiències i dur-les fins a unes cotes excessives, escandaloses, circenses. En un mot: trimalcionesques. Avui dia, són alguns dels cuiners més elitistes, precisament, els qui fomenten la transgressió dels límits que imposa el més elemental sentit comú. I, és clar, tot va degenerant. A l’entorn de segons quins àpats s’hi celebren unes litúrgies cada vegada més espaterrants.

NYOLI: Certament és difícil que la filigrana gastronomicofestiva no s’acabi estimbant en la
vulgaritat més espantosa. Potser és que tornen els temps de François Vatel…

CARQUI: L’altre dia, sense anar més lluny, a l’hora del pastís nupcial es van apagar els llums i va sonar pels altaveus l’O Fortuna de Carl Orff mentre una colla de cambrers disfressats amb capes i carregats de teies flamejants desplegaven una coreografia patèticament impostada. No cal dir que tot això era dut a terme pels cambrers amb una desgana infinita i amb el menor sentit dramàtic, naturalment. Jo els planyia, pobres.

NYOLI: En tot cas, és un fet que la satisfacció dels apetits primaris desencadena ritualitzacions de conductes. I en el menjar —que és el més primari dels apetits— aquestes manifestacions continuen sent particularment impulsives. Tots hem vist aquelles escenes dantesques a què estan condemnades les feres més salvatges, com ara els lleons, a l’hora del repartiment de la presa abatuda. Allí la llei del més fort és la que s’encarrega de dictar el protocol, és a dir, a qui toca de menjar els primers, qui s’ha d’acontentar amb les engrunes i a qui no té més remei que rossegar els ossos. Jo he de reconèixer, però, que un cop superat l’estadi crític de l’estricta supervivència, com més primitiu es presenta l’entorn més condescendentment m’hi submergeixo. Potser perquè —a diferència d’altres expressions més refinades— l’arc que va del gruny animal fins al cant goliardesc, passant pel comportament típicament troglodític a taula, tot plegat em fa prendre consciència de fins a quin punt és transcendental el menjar. Vindria a ser, si em permets la pedanteria, com una mena de caiguda en un salvatgisme il·lustrat que repercuteix en una antibanalització de l’aliment. És una perspectiva, aquesta, que convindria no oblidar per valorar amb justa mesura el miracle diari que suposa el plat a la taula, sobretot quan sorgeix d’una voluntat caritativa.

CARQUI: En efecte. Poca broma amb el menjar, doncs.

NYOLI: Amén.

[Aticle publicat a Anoiadiari:  http://anoiadiari.cat/11-3/-87/]

Sobre «L’art de portar gavardina», de Sergi Pàmies

Llegit l’últim de Pàmies, com sempre, àvidament. Dic com sempre i àvidament com si hagués llegit tota la seva obra, però la veritat és que aquest és el primer llibre que llegeixo d’ell. A més, no sóc crític; només miro d’explicar les impressions que m’ha inspirat el llibre en qüestió. Al Pàmies el conec dels seus articles i cròniques que escriu al periòdic, els quals trobo la major part de les vegades interessants i sobretot divertits. Tingui's, doncs, present aquest neofitisme meu pel que fa a la seva narrativa publicada en forma de llibre a l'hora de jutjar les opinions que pugui emetre aquí (potser massa agosarades per extreure'n conclusions personals).

El llibre, editat per Quaderns Crema, ha començat agradant-me força, però ja per la meitat l’ombra depriment que sobrevola el text em fatiga una mica. Trigo a adonar-me d’aquest fet, però arriba un moment en què no puc evitar sentir un rebaixament de les expectatives, un esfondrament de l’interès. Probablement el punt d’inflexió ha recaigut en el ¿conte? de les gavardines, i no sé si l’allunyament en relació amb tot el que explica és degut a la diferència generacional o al to personal —plumbi— de llibre de memòries que sembla adquirir per moments.

Amb tot, hi ha molts llibres que encara que resultin massa personals o depriments, no per això deixen de tenir un cert interès, ni de desprendre magnetisme o, fins i tot, de ser capaços de supurar humor —ni que sigui negre. Tots aquests elements (i moltes més qualitats!) no diré que no estiguin presents en el recull de relats que conformen L’art de portar gavardina, però hi són administrats en desigual proporció i amb resultat dispar. I de fet, si algun element sobresurt més que els altres i s’erigeix com a fil conductor és —i em sap greu dir-ho— un cert patetisme, entès en el pitjor dels sentits. La visió que mostra de les seves experiències passades, més que melancòlica, és tristota i excessivament autofustigadora. Aquesta amargor, definitivament, no li escau, a en Pàmies.

A més, com més s’apropa a un estil autobiogràfic (o autoretratístic) —el qual és tractat amb aquest fer-se sang de si mateix—, menys interès em suscita. Per això els relats que m’han agradat més són precisament els que contenen una major dosi de ficció (i això no vol dir que no siguin personals també). Com el primer, que és el que té un sabor i una estructura més semblant al conte —diria—, amb un final impactant i negríssim. O igualment aquell altre titulat Sisplau, en què treu a passejar l’humor i la seva característica ironia quan el seu fill li demana que s’ha de fer el mort en una escena d’un film que està gravant, i justament en plena actuació li agafa un atac que deixa el figurant que fa de mort mort realment. Allí, per exemple, podem llegir aquesta genial descripció de l’atac (pàg. 100), d’una precisió i sornegueria autènticament pamiana:

La punxada que ara noto no s’assembla a cap de les que he viscut. Com que no la reconec, l’analitzo. S’estén en moviements  retràctils, uns segons cap a la dreta, uns segons cap a l’esquerra, uns segons cap a la superfície i uns segons cap a profunditats intestines que no sabia que existien. La cadència es repeteix i, com el Bolero de Ravel, guanya en intensitat i sembla que s’hi sumin altres instruments (esòfag, pulmons, tràquea, cor) que, tot i que interpreten la mateixa melodia, la fan més alarmant.

Aquest és el Pàmies a què estic acostumat: divertit, imaginatiu, irònic, juganer. Hi encabeixo també aquí el relat titulat Sobre la utilitat dels novel·listes. I és que el llibre en conjunt, és cert, està admirablement escrit, fa gala d’un domini àgil del llenguatge i de recursos expressius d’altura. Això ja de per si és un al·licient, més que accaptable, per llegir-lo. l’embolcall és meritori, és en el contingut on trobo que coixeja.

La resta de relats tenen menys de conte que de revisió d’initimitats familiars passades, vicissituds emocionals i meditacions més aviat derrotistes i desmenjades sobre temes universals com ara la malaltia, l’envelliment, la separació, la mort o les relacions paternofilials. Aquest canvi de registre, més introspectiu i personal —per bé que valent i gens complaent amb ell mateix—, sembla que no faci més que corroborar retrospectivament la imatge un pèl llastimosa que es té de si mateix. De tal manera que tot el conjunt resta irremeiablement impregnat d’una certa flaire d’abatiment vital.

¿Però és del narrador o de la persona real, de qui parlem?* Tant se val, crec que és bastant explícit. Si més no, l'efecte que produeix és de realitat. Aquest ¿sincerar-se?, ¿exposar-se? potser l’haurà ajudat a passar algunes pàgines i a deixar escrites algunes coses que necessitava explicar, però certament el lector no pot evitar pensar si li hauran fotut una mica la xapa.
____________________________

*En una recent entrevista a ElNacional.cat, Pàmies comenta: «A vegades amb aquesta confusió de realitat i ficció he tingut problemes. Amb el llibre anterior un germà meu em va trucar per preguntar-me si estava bé». Perquè, del Pàmies, si una cosa un no pot fer és refiar-se’n.

[Article publicat a Anoiadiari:  http://anoiadiari.cat/11-3/sobre-art-portar-gavardina-sergi-pamies/]

Elogi d’unes velles sabatilles (FM Igualada, In Memoriam)

Ara que ja tenim aquí la Festa Major d’Igualada m’agradaria deixar anar una pregunta, com qui no vol la cosa: algú ha pensat mai en totes les agressions que ha d’aguantar el calçat que ens posem durant aquests dies de celebració? No, oi?

Doncs jo sí. Fa un parell d’anys em va sortir d’escriure un mena d’homenatge a les sabates (del tipus sabatilla) que em van acompanyar exactament tots i cadascun dels dies de Festa Major d’Igualada 2016. El document gràfic que aporto és testimoni de l’estat deplorable —quasi vagabúndic— que les pobres presentaven al terme d’aquesta esbojarrada saturació festivalera.

L’última vegada que mes les vaig calçar va ser un dilluns, que és també sempre el dia que posa punt i final a la festa major a Igualada. Havia arribat per fi l’hora de llicenciar-les de l’abús inclement a què les havia sotmès. Onze de la nit, el marc no podia ser millor: a dalt del cel, el tradicional castell de focs aportava a la celebració el glamur efímer de la pólvora; i a baix a la terra, ben arran, la gespeta suau del parc amorosia les soles castigades de qui cerca el repòs. «Ja no més festes» els vaig prometre. Tornarien de nou els jorns feliços amenitzats per passejades dòcils, sense sobresalts; o potser el temps de descansar i de recobrar forces en la penombra acollidora de l’armari sabater.

Però, ai! Tot això arribava tard, massa tard… Un cop vaig ser a casa no hi va haver més remei que llençar-les a la brossa. Això sí, amb tots els honors, merescudíssims:

Adéu! Adéu siau, companyes fidels de festa major!
És hora d’agrair-vos els serveis prestats. La vostra entrega ha sigut total, incondicional, martirial. Heu suportat estoicament durant tot un seguit de dies —amb les corresponents nits— un maltractament i un catàleg tal d’ofenses que difícilment cap altre calçat, ni el més ben plantat, hauria resistit amb una resignació i fortalesa similars.

Oh, descendents nobles d’una vella estirp de sabates d’estiu —no diré que delicades, però sí senzilles! Encara que ara el món us titlli de calçat funcional, per nosaltres continueu sent les sabatilles de iaio de tota la vida. La vostra humilitat ha sigut el veritable contrapunt per plantar la sola en aquest món d’excessos, disbauxa i trinxamenta.

Ens heu sigut companyia infatigable i guia segura en el llarg i sovint tortuós camí de retorn a casa, ja de matinada. Heu aguantat una pluja multivariada d’elements adversos, com les espurnes del correfoc o com les ruixades de cervesa que la ballaruca irrefrenable ha expulsat del got hospitalari. També us heu hagut d’empassar no poques gotes de pixum que, rebels, no volgueren anar a morir al fons de la tassa del putu Poly Klyn, ja sigui perquè la potència superabundant del raig les esquitxà fora, o bé perquè el trontoll melodramàtic de l’embriaguesa en modificà la paràbola acostumada.

La disciplina de la vostra petja ha sabut obrir-se camí enmig d’oceans de gots de plàstic i ha deixat impresa —com un segell en la cera— la marca de la vostra sola en alguna tifa inoportuna i de procedència punkicanina. Heu sigut l’imant sofrent d’innombrables trepitjades, refugi pietós de passos de ball desmarxats, la pista d’aterratge dels mastodòntics peuots de massai-maharas urbans dansant a ritme de tecno. En fi, RIP.

[Article publicat a Anoiadiari:  http://anoiadiari.cat/11-3/velles-sabates-in-memoriam/ ]

Menjar i badar, tot va de la mà

Primum vivere…

Al davant, just al davant de casa hi tinc un restaurant. Un restaurant que gaudeix d’un èxit moderat, no rutilant, satisfactori. Aquesta circumstància, per bé o per mal, altera notablement l’acústica d’un carrer que, tot i estar situat al centre de la ciutat, presenta —de dia— una tranquil·litat acceptable. De fet, aquesta calma relativa només es veu enterbolida pel trafeguejar diari —i no sempre inofensiu— de tres o quatre comerços veïns i pel brogit, avorrit però ja gairebé assimilat, que fan els motors dels vehicles quan enfilen carrer amunt.

A les hores punta, però, és quan més augmenta el rebombori i la xerrameca, sobretot després dels dinars i sopars del cap de setmana. L’estretor del carrer s’alia amb aquesta revolució sorollosa i acull de bon grat els decibels, amplificant-los. Se succeeixen les desfilades de grups de gent que van sortint, satisfetes, del restaurant. Un cop a la fresca i atès ja el punt culminant del panxacontentisme, cap mena de discreció no els priva de formar, en un to de veu relaxat, improvisades tertúlies desacomplexadament banals.

És extraordinari observar fins a quin punt un bon àpat muta l’ànim de les persones. La perspectiva vital amb què hom es disposa a encarar el món pot fer un tomb de 180 graus, almenys durant l’estona estrictament postconvival, fins que la digestió —hiperrealista procés somàtic— ho acaba posant tot al seu lloc, no només els aliments, sinó també els sentiments que han pres una volada lleugerament eufòrica. Dels restaurants —dels bons restaurants, s’entén— si tot va com ha d’anar, hom en surt reconfortat i elevat a un estadi superior de beatitud. La persona que hi entra ja no serà exactamant la mateixa al sortir-ne; serà inevitablement algú amb un millor humor. Crec que aquesta és una qualitat, respectabilíssima, que no se’ls pot negar, als restaurants.

 I si bé és cert que quan abandonem aquests locals ho fem amb l’estómac una mica més farcit, no és menys cert que, paradoxalment, ens envaeix una sensació propera —presumeixo— a la levitació. En aixecar-nos de la taula notem el nostre organisme tocat d’una mena d’ingravidesa que ens fa caminar talment com si suréssim dos o tres dits per sobre el nivell del terra. Aquests dos o tres dits de cel són, doncs, la sublimació quintaessencial que s’activa en el metabolisme d’aquelles persones que han menjat —i begut— com Déu mana.

…deinde philosophari.

El moment de sortir del restaurant convida, com quasi cap altre, a la passejada, a exercir amb predisposició absoluta l’ofici decadent del flâneur. Aprofitant que el poder d’absorció de l’entorn és ara més acusat i el camp visual més elevat, hom fixa l’atenció en coses que fins aleshores potser li havien passat desapercebudes per causa de l’ajupiment quotidià: la forma característica d’un balcó, aquella imatge religiosa encaixonada en un xamfrà, les línies curioses d’una façana o qualsevol altre detall arquitectònicament singular. Ja va deixar dit Balzac que la flânerie és una «gastronomia per als ulls».

Per a dur a terme aquesta activitat és indispensabe no tenir res que fer. L'absència d’apressament es fa palesa en la postura típica del flâneur: mans a les butxaques o bé al darrere, encontrant-se a la part inferior de l’esquena (sempre que no es faci ús del bastó), cos lleugerament inclinat cap enrere i mirada enlaire. Aquest darrer detall és importantíssim, perquè, segons sembla, hi ha al món dues classes de badocs: els que miren amunt i els que miren avall. Ara ens referíem només als primers, perquè la gent que surt dels restaurants disposada a badar ho sol fer —en la immensa majoria de casos— mirant cap amunt.  Josep Pla, gran expert en aquesta matèria, afirmava que els badocs més autèntics, però, són els altres:

Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.

(El quadern gris)

No voldria entrar ara en un debat sobre què és en si mateix fer el badoc, quines menes badoc hi ha i la importància que té cada una. Només apuntaré que el fet de mirar cap amunt denota una certa dispersió, mentre que fer-ho cap avall implica concentració (efectiva o no); i que en els badocs més recalcitrants aquestes inclinacions són assumides amb totes les conseqüències (cops de cap contra faroles inclosos). Uns —els que baden cap a dalt— semblen més aviat desvagats i tendeixen a la distracció o fins i tot a l’alienació; la curiositat sense objecte definit és el seu motor. Els altres —els que baden cap a baix— semblen més aqueferats, tenen pressa sense motiu i tendeixen al capficament; es mouen entre la introspecció i el tràfec.

Amb tot, crec que Pla té raó i que els que miren cap a terra són potser la branca més radicalment badoca, el sector més dur d’allò que podríem anomenar la corrent del badoquisme. I ho són, penso, per aquesta simple raó: perquè per a exercir tal funció no requereixen cap mena d’estímul visual provinent de l’exterior. És un badoquisme de portes endins; un ésser, en fi, intrínsecament badoc, quasi pecuari (natura prona). Això no vol dir que, portades fins a l’extrem, tant una com l’altra manera de fer el badoc no esdevinguin a vegades expressions d’un mateix coqueteig amb l’oradura.

Però ens hem desviat del tema. Volíem dir que la majoria de gent participa d’aquests estats només de manera tangencial. I sovint, és en el moment de satisfacció transitòria que experimentem després d’un bon àpat quan ens sentim més impel·lits a deixar-nos endur per la passejada. Una passejada que, d’una banda, inclou la possibilitat d’exercir-la en companyia, ja sigui en parella o en grup. Això certament pot ser un obstacle per a la irrupció de la badada i, a més, l’allunya d’una de les característiques bàsiques de la flânerie: l'individualisme. Una conversa, encara que sigui en el grau més elemental i mecànic, distreu de la distracció —per dir-ho d’alguna manera. Però d’altra banda, si la badada és autèntica i, a sobre, practicada en grup, l’espectacle aleshores adquireix una major potència escènica i resulta encara més formidable.

[Article publicat a Anoiadiari:  http://anoiadiari.cat/11-3/-85/ ]

Píndoles poca-soltes: A taula

Saber triar bé els plats quan hom va a menjar a un restaurant és un do. Fins i tot podria ser considerat, sense por d’exagerar, un art: l’art de saber triar. Tot es resumeix en allò que en diem encertar-la, en una equilibrada equació entre el bon gust personal i la interpretació correcta del local on ens disposem a menjar. Intuir o endevinar quins són els plats forts o quines les mancances és clau, sobretot quan es tracta de llocs on no hi hem menjat mai. Hi ha gent tan desorientada i amb els gustos tan poc refinats que és capaç de demanar macarrons en una braseria i, en canvi, allí on l’especialitat és el peix et demanarà un bistec amb patates. Oh, benaurada rusticitat de paladar! Feliços els pobres de gust, amb poc s’acontentaran.

Una escena especialment recurrent en grups que van a menjar a fora és el batibull que es sol formar entre els comensals en el moment previ a demanar el menú. És el temps de la inseguretat, la deliberació i la consulta:

—No sé si demanar el bacallà o el fricandó. ¿I tu, què demanes?

—Crec que de primer la paella. Però el segon no el tinc massa clar… ¿I tu?

I després, quan comencen a ploure els plats, quanta expectació! Hom mira amb indissimulada curiositat el plat del veí i és llavors que s’adona de l’error de la seva tria. Imperen la decepció, l’enveja i el desig de les viandes del proïsme:

—Mmm, quina bona pinta que fa aquest lluç! Hauria d’haver-lo demanat jo també…

______________________________________ 

Poques coses ofenen més al decòrum d’una taula que un vas de cafè ja begut. Aquella cristal·lització marronosa que resta incrustada al vas em produeix un impressió desagradabilíssima. Hi ha establiments que encara mantenen el bon gust de servir els cafès en vasos de ceràmica, o si més no, en tassons que no siguin de vidre, és a dir, no transparents. És d’agrair; almenys així aconsegueixen esquivar o camuflar una mica la indecència visual.

Però hom podria assegurar que no hi ha cap bar o restaurant que que s’ocupi de salvar l’altre escull que implica aquesta despreocupada negligència de què parlo relativa al cafè: el residu olfactiu. En efecte, un cop desapareguda l’aroma original del cafè acabat de servir —a la qual ningú a qui li agradi el cafè podrà negar-li les virtuts— el fet és que, després de consumit, subsisteix en el vas una mena de pòsit ronyós que desprèn —ara sí— un baf tebi, viciat, regurgitat. A mi això em crea un efecte de redundància, com si el vas eructés efluvis cafeínics. I esclar, a tothom li pot agradar més o menys, per exemple, l’olor de xoriço; però no crec que a ningú —tret d’algun foll amb gustos desaforats— li sigui plaent o engrescadora la pudor d’un rot amb regust de xoriço.

Així doncs, sigueu polits: un cop hàgiu begut el cafè, retireu o feu retirar el vas, sisplau.

[Article publicat a Anoiadiari: http://anoiadiari.cat/11-3/taula/ ]

«¿Cabritos a mí?»

Anat a passejar per Montserrat. Sovint, quan pujo per les canals cap a Sant Jeroni, acostumo a tropar-me amb algun esbart de cabres salvatges. Ja hi estic avesat, a aquest contacte —tant, com elles ho estan amb nosaltres els humans, suposo. Tanmateix, en segons quins paratges escarpats, hom ha d’estar a l’aguait dels rocs que —voluntàriament o no— deixen caure al seu pas, tot provocant petites esllavissades. Una pedra, encara que no sigui gaire grossa, certament pot esdevenir un projectil fatal si, per una infortunadíssima concatenació de rebots, l’atzar fa que al final us vingui a petar al bell mig de la vostra closca.

Ara bé, l’altre dia l’encontre amb l’animal va deixar en mi una sensació estranya, transcendent, epifànica. Les cabres ja ho tenen, això. Vull dir que a la muntanya elles apareixen. Com per art de magia, del no res, igual que els bolets. A vegades ens sorprenen amb la seva faceta d’equilibristes suïcides arrapades a parets impossibles o fent via a través de corriols humanament intransitables. D’altra banda, l’avantatge de viure en aquest clima benèvol mediterrani —deixem-ho clar— és que mentre que aquí, a les nostres muntanyes, se’ns apareixen cabres i verges, en altres regions més exòticament salvatges la gent se les ha d’haver amb grizzlies i yetis, per exemple.

Aquell dia vaig sortir, doncs, des de l’ermita de Santa Cecília. El camí comença sinuós enmig del bosc. De seguida, però, abandona el resguard de la vegetació i s’enfila per la canal de Sant Jeroni, ja al descobert i flanquejada a banda i banda per dos imponents murs de pedra. Aquesta és una ruta amb força desnivell i que presenta un paisatge més aviat agrest, feréstec. Un terreny, en efecte, que resulta idoni per a les cabres salvatges, les quals se senten còmodes enmig de la incultura (caprarum arida nutrix) que ofereixen les parets escarpades i arbustos escadussers.

Devia ser pel voltant del migdia. Ja feia uns vint minuts que havia començat la pujada i em trobava en un punt amb molt pendent que m’obligava a avançar de quatre grapes, escalant una roca d’enormes dimensions. Aleshores em vaig aturar un moment per respirar una mica, em vaig posar dret sobre les dues cames i vaig aixecar el cap per calcular quanta estona més d’esforçada ascensió em restava. I allí, a escassos deu metres, se m’aparegué la bèstia. Un exemplar formidable de mascle cabró m’estava observant, palplantat sobre l’extrem d’un sortint de roca que li feia de pedestal, talment com una esfinx. Estava a contrallum i la projecció d’unes espectaculars banyes satanesques que li eixien obliqües de la testa encara ressaltava més l’aire inquietant de la seva figura. Així vam restar una bona estona, immòbils, mirant-los l’un a l’altre amb posat desafiant —o potser curiós. Qui sap si aquest animal considerava la meva presència com una intrusió inacceptable i feia guàrdia allí, impedint l’entrada a un territori exclusiu i secularment caprí.

Immers, doncs, en aquesta situació de rivalitat paralitzant, vaig desviar un moment els ulls cap al costat, a terra, on casualment hi havia un tronc en forma de vara. No sabria dir si el vaig collir perquè m’ajudés —ancestral auxiliar del caminador— a continuar el trajecte, o bé com a arma defensivo-intimidatòria en un eventual enfrontament amb la cabra. El fet és que tant bon punt vaig clavar el bastó a terra a fi de recolzar el cos, la cabra girà el cap mecànicament cap a la dreta, com en senyal de consentiment. Tot seguit es retirà fent mitja volta, m’ensenyà el cul uns segons i desaparegué entre la malesa amb quatre saltirons executats amb agilitat prodigiosa.

Un cop arribat a casa, em picà la curiositat i em vaig posar a investigar una mica sobre la fauna de Montserrat. ¡I quina sorpresa quan vaig descobrir que, si bé certs indicis demostren que antigament hi havia hagut cabres a Montserrat, no va ser fins l’any 1996 que van ser reintroduïts els primers nous exemplars provinents dels Ports de Tortosa-Beseit! Així doncs, ¿qui és ara el foraster, eh, cabronassos?

[Article publicat a Anoiadiari: http://anoiadiari.cat/11-3/-80/]

«A Time to Kill»; ¿per qui començo?

Vista la pel·lícula A time to kill (Tiempo de matar), de Joel Schumacher, any 1996. Un desastre colossal, tot i que el repartiment fa força patxoca: Matthew McConaughey (mmmh, buenu), Samuel L. Jackson, Kevin Spacey, Sandra Bullock (venga, va), Donald Sutherland. És la típica pel·lícula que t’animes a mirar pel bon grapat d’actors reconeguts en què hi participen, però que finalment aquest esquer s’acaba revelant com un frau a les expectatives generades. Que me devuelvan el dinero, oiga! La pel·lícula no està a l’altura.

En la història del cine hi ha molts casos de pel·lícules que per motius variats no acaben d'explotar tot el potencial que se'ls intueix o pressuposa: un inici fulgurant al qual no se li sap donar continuïtat, un final que esguerra el bon to de la resta del film, girs de guió abocats al ridícul, actors inadequats o papers tan dolents i encotillats que fan inútils l’experiència i bon ofici dels actors —fins i tot dels més reputats.

En qualsevol cas, la sensació de desaprofitament que et queda al final et porta a considerar alguns aspectes vitals de la nostra existència, com el fet que el cinema no sempre és màgia, que també és un negoci, i que qui dia passa any empeny, tu. Aquesta gent de Hollywood també han de dur un plat a taula cada dia, i tenen el perfecte dret de, de tant en tant, guanyar-se les garrofes amb un exercici de la feina irrisori i de vulgaríssim resultat, com la gran majoria dels mortals (excepte Messi). Coses de la indústria.

La pel·lícula aparegué una tarda, a l’hora somorta de després de dinar. Al cap d’una bona estona de marejar la perdiu saltant automàticament d’un canal a un altre, per fi el zàping —els designis i mecanismes del qual són regulats per unes lleis que ens resten del tot insondables— em brindà, oh feliç casualitat!, l’inici mateix d’una d’aquelles pelis que, en principi, pinten bé. En realitat, passats els deu primers minuts ja m’ensumava que allò era trunyu infecte. Tot i així, per un d’aquells capricis inexplicables de la voluntat, estava resolut a malgastar estúpidament el meu temps i a arribar fins al final. Alea iacta est; per a qui ha decidit de fer l’estaquirot davant la caixa babaua, tota contingència li és escaient. És en veritat sorprenent la capacitat de resistència (passiva) que hom pot demostrar en la seva persistent anuència en l’embadocament. És una mena de flirteig masoquista.

La broma durà cent quaranta-nou minutassos, a més de les corresponents interrupcions publicitàries. Per sort en bo d'en Matthew McConaughey m’ajudà a suportar aquell desgavell d’escenes sense solta ni volta sobre processos judicials tediosos i aparicions grotesques del Ku-Klux-Klan. Particularment, em vaig fixar sobretot en la seva boca, en l’impuls irrefrenable de mantenir-la oberta a tothora. Aquesta ostentació de filigranisme bucal va ser —diguem-ne— la taula de salvació on la meva ociositat es va aferrar enmig d’aquell naufragi interpretatiu. Oh, quina manera de badar-la! I mira com desencaixa la mandíbula! Quins caretos, valga’m Déu! Gràcies per tot, Matthew. Per mi sempre seràs “Matthew cierra la puta boca* McConaughey”. Quin fart de riure que ens vam fer.

_________________________________
* A casa sempre fem les bromes en castellà; fa més rissa.

[Article publicat a Anoiadiari: http://anoiadiari.cat/11-3/time-to-kill-comenco/]