«¿Por qué fracasó la República?»

Avui vull recordar una entrevista que el fa uns mesos difunt Salvador Pániker li feu a Josep Pla l’any 1965. Està inclosa dins el llibre Conversaciones en Cataluña (ed. Kairós, 1966) i la va recollir, abreujada, La Vanguardia l’any 1997.

Segons Pla, aquesta fou la millor entrevista que li feren. És veritat, allí s’hi mostra segurament el Pla més genuí. L’entrevista destil·la en conjunt bon humor, saviesa, enginy, ironia, coneixements i totes quantes virtuts vulgueu afegir. Tant per part de qui és entrevistat com per part de l’entrevistador. Perquè una entrevista és un afer de dos, i la bona sintonia brota quan l’espurna de la perspicàcia encén el fogalleig de l’enteniment (buf!).

És curiós, però m’aventuraria a afirmar que Pla no era massa partidari de les entrevistes, o almenys de concedir-ne. El títol del llibre que acabo de citar de Pániker ja ens dona una pista. Potser no es tractava tant d’una entrevista. Pla era més de conversa, o de tertúlia (que no és sinó una conversa teixida i enriquida per una multiplicitat de subjectes). La conversa ideal s’explica sempre a la vora del foc; i si és amb un got de vi a la mà, millor que millor. Mentre aquest amolla l’esperit, aquell tempera el cos, de manera que l’intercanvi ja pot discórrer amb la naturalitat i fluïdesa requerides. Segur que en això Pla hi estaria d’acord.

Recordo que en aquella altra entrevista cèlebre —i televisada— del programa A Fondo, després de respondre Josep Pla a més d’una pregunta de Joaquín Soler Serrano afegia sovint «¿no le parece a usted que esto es así?» o bé «¿qué opina de eso?», com buscant amb aquestes preguntes una mena de diàleg —o, com es diu ara, un feedback— per part de l’entrevistador. Uns intents de falcar conversa que, d’altra banda, van resultar infructuosos. No encaixava en el format.

Una conversa no és ben bé el mateix que una entrevista, perquè en aquesta darrerra el focus recau única i exclusivament en la persona entrevistada. Hi ha un subjecte que pregunta, i un altre subjecte (el protagonista, que és qui suscita tot l’interès) que respon il·lustrant o exposant els seus coneixements o opinions. Tot això no s’adiu massa amb el tarannà de l’empordanés. Jo crec que perquè una entrevista sigui bona s’ha d’assemblar, sense arribar a ser-ho, a una conversa, on el pes de l’empresa queda més repartit. Aleshores sí que és important que la figura de l’entrevistador prengui més rellevància. Ha de tenir dots de conversador i serà gràcies a la seva habilitat i ofici que es podrà adaptar als diferents tipus de convidats i treure’n suc. Ja sigui en un format que tendeixi més cap a l’entreteniment, cap a l’humor o cap a la divulgació de coneixement.

Però és que a més, precisament una entrevista sense diàleg —sempre que estigui concebuda amb la finalitat d’aprendre i no de satisfer una curiositat diguem-ne de caire rosa o banal— quant a mètode d’aproximació al coneixement és l’oposat exacte de la maièutica socràtica. En aquesta tècnica socràtica és el subjecte interrogador qui té la figura de més pes, el qual, mitjançant les preguntes adequades, va guiant l’interlocutor cap a la recerca del coneixement, deixant que sigui aquest darrer qui vagi, pas a pas, desentranyant la veritat. Veritat que en el fons ja estava implícita dins seu, només feia falta que algú (llevadora) l'ajudés en el procés (part).

M’estic desviant una mica del tema. Jo només volia detenir-me en una resposta que Pla donà a Pániker:

¿Por qué fracasó la República?

Porque, al parecer en el mundo hay una especie de hombre, que los castellanos llaman tontos, pero que son muy listos, y otra especie muy lista, que son unos puros tontos. Eso ocurre en política, creo yo.

M’encanta la concisió de la fórmula. Diria que només les persones amb molta vida i que han paït bé una experiència àmplia són capaces de formular aquesta mena de pensaments tan sincrètics. Enteneu-me, em refereixo a que Pla era un tipus de personatge amb l’autoritat suficient per poder dir una cosa així sense semblar que us estigués colant una ximpleria més o menys reeixida. Però compte, perquè també és veritat que moltes vegades a la gent com Pla els agrada de tant en tant sortir amb ocurrències d’aquesta mena.

En fi, que el mateix Pla va viure, va meditar i va escriure sobre aquells anys convulsos de la República i, passat el temps, davant d’una pregunta tan complexa com la que li formula Pániker, respon amb aquella enigmàtica simplicitat tan característica dels savis. És per força una reducció, esclar. Però no un absurd, certament. Depèn de com es miri. La resposta, més que ser un assumpte de veritat o mentida o subjecte d’una anàlisis racional, s’ha de capir des d’una altra dimensió. És una mica com aquells mestres orientals que responien a les preguntes existencials dels deixebles amb una filosofia simple en la seva formulació lingüística, però tremendament profunda en contingut. De manera que tant podien semblar dir-ho tot com no dir absolutament res. La lespuesta está en tu inteliol, i coses així.

Doncs bé, segons es desprèn d’aquesta resposta, el factor determinant en la política —i en el món en general— és el caràcter dels seus actors, això és, el paper que ha tocat de representar a cadascú. Aquesta representació la concep Pla de manera binària, fins i tot antagònica (llestos vs. tontos). Però la gràcia —el toc genuïnament irònic— la trobem en la percecpció que es té d’uns i altres, la qual sol estar del tot capgirada: els que semblen llestos són uns tontos, i viceversa. En ho podem prendre com un consell. Jo, si per cas, m’acullo a la presumpció d’ignorància.

[Article publicat a Anoiadiari:  http://anoiadiari.cat/11-3/por-fracaso-republica/]

Parlem de merda (coprolalia)

[Comença aquí aquest blog. No és potser lʼinici més llustrós, ni segurament la temàtica amb què mʼestreno serà agradable a tots els paladars; però espero de mica en mica poder alçar el vol, respirar aire més pur i atènyer cotes més elevades. O no.]

PARLEM DE MERDA (COPROLALIA)

La merda, en tant que matèria, pot ser excretada per lʼanus en tres estats: sòlid, líquid i gasós. Ja veurem que hi poden haver interferències i suplantacions entre ells, però en general lʼestat sòlid és el més natural (cagarro), lʼestat líquid és disfuncional (diarrea) i lʼestat gasós és performatiu o comitatiu (pet).

Lʼestat natural i més corrent de la merda és, doncs, el sòlid (el cagarro). La compacitat proporciona al fem la seva característica principal: la forma. Si el color normalment no varia gaire ―sempre marró, tret dʼalgunes rares excepcions―, la varietat formal és incalculable i se sol dir que hi ha tantes formes de merda com cagades hi ha al món. Una coproteca com Déu mana la podeu trobar al compte dʼInstagram  @instagarro: un fenomenal museu de prodigis fecals. 

Hi ha caques discretes, semblants a les boletes caprines, i nʼhi ha dʼaltres de gegantesques, dʼun calibre i llargària tan desorbitats que espanten els ulls que per sorpresa es fixen en elles. Per no ser exhaustius direm que lʼextens arc de la merda sòlida pot oscil·lar des del cagarro fins a la tifa, depenent del major o menor grau de turgència que presenti la peça. Òbviament, és imprescindible que la botifarra surti a la llum amb un punt mínim de llefiscositat. Així, amb la cartutx ben encerat, es garanteix que la sortida a través de la foranca anal transcorri sense impediments, evitant problemes més fotuts.

A vegades ―massa sovint, malauradament―  pot ocórrer que hom tingui la punteria una mica extraviada i estampi el cagarro contra el blanc immaculat de la tassa del vàter. En tals casos aquest vernís llefiscós també resulta útil. El tronc, aleshores, en comptes dʼadherir-se sobergament a la tassa tot desafiant la llei de la gravetat, seʼn va obedient cap al nou destí aquós que lʼespera, lliscant porcellana avall fins a la immersió final ―no sense suspens. És veritat que això salva les nostres natges de la sensació esgarrifosa provocada per lʼesquitx del cagarro quan aquest cau directament a lʼaigua, sense que res li esmorteeixi la capbussada. Però no es pot dir que el contacte del marró amb el blanc passi impunement. Tot té un cost, i els efectes dʼaquesta punteria extraviada apareixen en forma de crostes o ferides a la tassa blanca ―molt desagradables, sobretot si vénen invitats a casa. 

Els casos extrems de cagallons excessivament sòlids pertanyen ja a la jurisdicció de la malaltia i, com a tal, el cagarro adopta un nom més seriós i científic: copròlit. Lʼexcreció dʼaquests copròlits sʼallunya dramàticament del petit plaer quotidià associat a aquest noble art del qual ningú no se nʼescapa, i esdevé aleshores una tortura que no la voldríem ni per al pitjor enemic.

Lʼextrem oposat del copròlit és la diarrea, la merda líquida. Evidentment, tampoc és plat de bon gust, ja que la seva aparició, sempre inoporuna, indica que alguna cosa no funciona bé a les calderes gastrointestinals. 

Hi ha diverses classes de diarrea, perquè no és el mateix una xocolata desfeta i grumollosa que una xocolata completament líquida. Com més líquida surti, pitjor serà lʼestat de descomposició estomacal que lʼhaurà covada. Si seguim lʼanalogia fetal-fecal ―ja em perdonareu la insolència―, podríem dir que els problemes de la diarrea no es concentren tant a la fase del part, sinó més aviat a la fase de gestació. 

Realment, no costa cagar diarrea. Em refereixo aquí a lʼacte estrictament físic dʼexcreció, aïllat del procés global. Costa, això sí, fer net. I és que ja és  ben irònic que, tenint en compte la pressa que té la diarrea per sortir i la facilitat dʼescapament que presenta el seu estat líquid, hagi de completar el procés dosificant les fuites, traduïdes en incessants i imperioses visites al lavabo. Sovint impressiona veure ―i sentir― la violència amb què surt, com si fos el magma fervent dʼuna erupció llargament soterrada. I el quadre que presenta la tassa del vàter després dʼuna explosió dʼaquestes és ben equiparable a la millor obra dʼart abstracte modern.

La merda en estat gasós ―el pet de tota la vida―  és, sense cap dubte, el més inofensiu dels tres estats i, molt probablement, per això mateix el més divertit. Si lʼhe encabit aquí ha sigut per respectar la taxonomia tradicional, la tríada clàssica de la matèria. Però convé aclarir que el pet, més que merda en sí mateixa, és la reminiscència odorífera dʼaquesta merda ―allò que en el món de la perfumeria seʼn diu essència. Per tant, si afinem el tret, podem concloure que el pet no és pròpiament merda, sinó quelcom més refinat: essència de merda. 

Sovint la sorollosa eixida que els caracteritza, o bé ens escandalitza o bé ens fa petar de riure. Hi ha gent que fins i tot ha desenvolupat la tècnica ―infamant― de dissimular-ne llur autoria o, pitjor encara, de penjar-li el mort al pobre innocent que en aquell moment té al costat. 

El fet sorollós del pet, però, és del tot escaient i ben fet faríem de restituir-li aquella honorabilitat que mai hauria dʼhaver perdut. I és que els pets normalment acompleixen amb dignitat una funció força respectable: són els heralds de la merda. Així, de la mateixa manera que les trompetes són el preludi de la guerra, o els trons indici de tormenta, el pet, amb la seva reverberació més o menys grandiloqüent, sol anunciar la imminència fecal. 

Hi ha casos, però, de falsos pets-emissaris que sembren el pànic i que ocasionen autèntics estralls en calçotets, calces i pantalons. Si fa no fa, tothom els ha sofert alguna vegada. Parlo dʼaquells pretesos pets, que, traïdors de la confiança amb què els alliberem, tragiren la imminència per la presència real de la catàstrofe, deixant-nos indefensos i desvalguts davant lʼapoteosi merdosa. Peti qui peti. 

Finalment, no ens podem oblidar de la llufa. Aquesta subtil manifestació de pet és capaç de sacrificar el ludibri sorollós per acabar resultant, quant a concentració pestífera, doblement letal.