Parlem de merda (coprolalia)

[Comença aquí aquest blog. No és potser lʼinici més llustrós, ni segurament la temàtica amb què mʼestreno serà agradable a tots els paladars; però espero de mica en mica poder alçar el vol, respirar aire més pur i atènyer cotes més elevades. O no.]

PARLEM DE MERDA (COPROLALIA)

La merda, en tant que matèria, pot ser excretada per lʼanus en tres estats: sòlid, líquid i gasós. Ja veurem que hi poden haver interferències i suplantacions entre ells, però en general lʼestat sòlid és el més natural (cagarro), lʼestat líquid és disfuncional (diarrea) i lʼestat gasós és performatiu o comitatiu (pet).

Lʼestat natural i més corrent de la merda és, doncs, el sòlid (el cagarro). La compacitat proporciona al fem la seva característica principal: la forma. Si el color normalment no varia gaire ―sempre marró, tret dʼalgunes rares excepcions―, la varietat formal és incalculable i se sol dir que hi ha tantes formes de merda com cagades hi ha al món. Una coproteca com Déu mana la podeu trobar al compte dʼInstagram  @instagarro: un fenomenal museu de prodigis fecals. 

Hi ha caques discretes, semblants a les boletes caprines, i nʼhi ha dʼaltres de gegantesques, dʼun calibre i llargària tan desorbitats que espanten els ulls que per sorpresa es fixen en elles. Per no ser exhaustius direm que lʼextens arc de la merda sòlida pot oscil·lar des del cagarro fins a la tifa, depenent del major o menor grau de turgència que presenti la peça. Òbviament, és imprescindible que la botifarra surti a la llum amb un punt mínim de llefiscositat. Així, amb la cartutx ben encerat, es garanteix que la sortida a través de la foranca anal transcorri sense impediments, evitant problemes més fotuts.

A vegades ―massa sovint, malauradament―  pot ocórrer que hom tingui la punteria una mica extraviada i estampi el cagarro contra el blanc immaculat de la tassa del vàter. En tals casos aquest vernís llefiscós també resulta útil. El tronc, aleshores, en comptes dʼadherir-se sobergament a la tassa tot desafiant la llei de la gravetat, seʼn va obedient cap al nou destí aquós que lʼespera, lliscant porcellana avall fins a la immersió final ―no sense suspens. És veritat que això salva les nostres natges de la sensació esgarrifosa provocada per lʼesquitx del cagarro quan aquest cau directament a lʼaigua, sense que res li esmorteeixi la capbussada. Però no es pot dir que el contacte del marró amb el blanc passi impunement. Tot té un cost, i els efectes dʼaquesta punteria extraviada apareixen en forma de crostes o ferides a la tassa blanca ―molt desagradables, sobretot si vénen invitats a casa. 

Els casos extrems de cagallons excessivament sòlids pertanyen ja a la jurisdicció de la malaltia i, com a tal, el cagarro adopta un nom més seriós i científic: copròlit. Lʼexcreció dʼaquests copròlits sʼallunya dramàticament del petit plaer quotidià associat a aquest noble art del qual ningú no se nʼescapa, i esdevé aleshores una tortura que no la voldríem ni per al pitjor enemic.

Lʼextrem oposat del copròlit és la diarrea, la merda líquida. Evidentment, tampoc és plat de bon gust, ja que la seva aparició, sempre inoporuna, indica que alguna cosa no funciona bé a les calderes gastrointestinals. 

Hi ha diverses classes de diarrea, perquè no és el mateix una xocolata desfeta i grumollosa que una xocolata completament líquida. Com més líquida surti, pitjor serà lʼestat de descomposició estomacal que lʼhaurà covada. Si seguim lʼanalogia fetal-fecal ―ja em perdonareu la insolència―, podríem dir que els problemes de la diarrea no es concentren tant a la fase del part, sinó més aviat a la fase de gestació. 

Realment, no costa cagar diarrea. Em refereixo aquí a lʼacte estrictament físic dʼexcreció, aïllat del procés global. Costa, això sí, fer net. I és que ja és  ben irònic que, tenint en compte la pressa que té la diarrea per sortir i la facilitat dʼescapament que presenta el seu estat líquid, hagi de completar el procés dosificant les fuites, traduïdes en incessants i imperioses visites al lavabo. Sovint impressiona veure ―i sentir― la violència amb què surt, com si fos el magma fervent dʼuna erupció llargament soterrada. I el quadre que presenta la tassa del vàter després dʼuna explosió dʼaquestes és ben equiparable a la millor obra dʼart abstracte modern.

La merda en estat gasós ―el pet de tota la vida―  és, sense cap dubte, el més inofensiu dels tres estats i, molt probablement, per això mateix el més divertit. Si lʼhe encabit aquí ha sigut per respectar la taxonomia tradicional, la tríada clàssica de la matèria. Però convé aclarir que el pet, més que merda en sí mateixa, és la reminiscència odorífera dʼaquesta merda ―allò que en el món de la perfumeria seʼn diu essència. Per tant, si afinem el tret, podem concloure que el pet no és pròpiament merda, sinó quelcom més refinat: essència de merda. 

Sovint la sorollosa eixida que els caracteritza, o bé ens escandalitza o bé ens fa petar de riure. Hi ha gent que fins i tot ha desenvolupat la tècnica ―infamant― de dissimular-ne llur autoria o, pitjor encara, de penjar-li el mort al pobre innocent que en aquell moment té al costat. 

El fet sorollós del pet, però, és del tot escaient i ben fet faríem de restituir-li aquella honorabilitat que mai hauria dʼhaver perdut. I és que els pets normalment acompleixen amb dignitat una funció força respectable: són els heralds de la merda. Així, de la mateixa manera que les trompetes són el preludi de la guerra, o els trons indici de tormenta, el pet, amb la seva reverberació més o menys grandiloqüent, sol anunciar la imminència fecal. 

Hi ha casos, però, de falsos pets-emissaris que sembren el pànic i que ocasionen autèntics estralls en calçotets, calces i pantalons. Si fa no fa, tothom els ha sofert alguna vegada. Parlo dʼaquells pretesos pets, que, traïdors de la confiança amb què els alliberem, tragiren la imminència per la presència real de la catàstrofe, deixant-nos indefensos i desvalguts davant lʼapoteosi merdosa. Peti qui peti. 

Finalment, no ens podem oblidar de la llufa. Aquesta subtil manifestació de pet és capaç de sacrificar el ludibri sorollós per acabar resultant, quant a concentració pestífera, doblement letal.