Elogi d’unes velles sabatilles (FM Igualada, In Memoriam)

Ara que ja tenim aquí la Festa Major d’Igualada m’agradaria deixar anar una pregunta, com qui no vol la cosa: algú ha pensat mai en totes les agressions que ha d’aguantar el calçat que ens posem durant aquests dies de celebració? No, oi?

Doncs jo sí. Fa un parell d’anys em va sortir d’escriure un mena d’homenatge a les sabates (del tipus sabatilla) que em van acompanyar exactament tots i cadascun dels dies de Festa Major d’Igualada 2016. El document gràfic que aporto és testimoni de l’estat deplorable —quasi vagabúndic— que les pobres presentaven al terme d’aquesta esbojarrada saturació festivalera.

L’última vegada que mes les vaig calçar va ser un dilluns, que és també sempre el dia que posa punt i final a la festa major a Igualada. Havia arribat per fi l’hora de llicenciar-les de l’abús inclement a què les havia sotmès. Onze de la nit, el marc no podia ser millor: a dalt del cel, el tradicional castell de focs aportava a la celebració el glamur efímer de la pólvora; i a baix a la terra, ben arran, la gespeta suau del parc amorosia les soles castigades de qui cerca el repòs. «Ja no més festes» els vaig prometre. Tornarien de nou els jorns feliços amenitzats per passejades dòcils, sense sobresalts; o potser el temps de descansar i de recobrar forces en la penombra acollidora de l’armari sabater.

Però, ai! Tot això arribava tard, massa tard… Un cop vaig ser a casa no hi va haver més remei que llençar-les a la brossa. Això sí, amb tots els honors, merescudíssims:

Adéu! Adéu siau, companyes fidels de festa major!
És hora d’agrair-vos els serveis prestats. La vostra entrega ha sigut total, incondicional, martirial. Heu suportat estoicament durant tot un seguit de dies —amb les corresponents nits— un maltractament i un catàleg tal d’ofenses que difícilment cap altre calçat, ni el més ben plantat, hauria resistit amb una resignació i fortalesa similars.

Oh, descendents nobles d’una vella estirp de sabates d’estiu —no diré que delicades, però sí senzilles! Encara que ara el món us titlli de calçat funcional, per nosaltres continueu sent les sabatilles de iaio de tota la vida. La vostra humilitat ha sigut el veritable contrapunt per plantar la sola en aquest món d’excessos, disbauxa i trinxamenta.

Ens heu sigut companyia infatigable i guia segura en el llarg i sovint tortuós camí de retorn a casa, ja de matinada. Heu aguantat una pluja multivariada d’elements adversos, com les espurnes del correfoc o com les ruixades de cervesa que la ballaruca irrefrenable ha expulsat del got hospitalari. També us heu hagut d’empassar no poques gotes de pixum que, rebels, no volgueren anar a morir al fons de la tassa del putu Poly Klyn, ja sigui perquè la potència superabundant del raig les esquitxà fora, o bé perquè el trontoll melodramàtic de l’embriaguesa en modificà la paràbola acostumada.

La disciplina de la vostra petja ha sabut obrir-se camí enmig d’oceans de gots de plàstic i ha deixat impresa —com un segell en la cera— la marca de la vostra sola en alguna tifa inoportuna i de procedència punkicanina. Heu sigut l’imant sofrent d’innombrables trepitjades, refugi pietós de passos de ball desmarxats, la pista d’aterratge dels mastodòntics peuots de massai-maharas urbans dansant a ritme de tecno. En fi, RIP.

[Article publicat a Anoiadiari:  http://anoiadiari.cat/11-3/velles-sabates-in-memoriam/ ]

Menjar i badar, tot va de la mà

Primum vivere…

Al davant, just al davant de casa hi tinc un restaurant. Un restaurant que gaudeix d’un èxit moderat, no rutilant, satisfactori. Aquesta circumstància, per bé o per mal, altera notablement l’acústica d’un carrer que, tot i estar situat al centre de la ciutat, presenta —de dia— una tranquil·litat acceptable. De fet, aquesta calma relativa només es veu enterbolida pel trafeguejar diari —i no sempre inofensiu— de tres o quatre comerços veïns i pel brogit, avorrit però ja gairebé assimilat, que fan els motors dels vehicles quan enfilen carrer amunt.

A les hores punta, però, és quan més augmenta el rebombori i la xerrameca, sobretot després dels dinars i sopars del cap de setmana. L’estretor del carrer s’alia amb aquesta revolució sorollosa i acull de bon grat els decibels, amplificant-los. Se succeeixen les desfilades de grups de gent que van sortint, satisfetes, del restaurant. Un cop a la fresca i atès ja el punt culminant del panxacontentisme, cap mena de discreció no els priva de formar, en un to de veu relaxat, improvisades tertúlies desacomplexadament banals.

És extraordinari observar fins a quin punt un bon àpat muta l’ànim de les persones. La perspectiva vital amb què hom es disposa a encarar el món pot fer un tomb de 180 graus, almenys durant l’estona estrictament postconvival, fins que la digestió —hiperrealista procés somàtic— ho acaba posant tot al seu lloc, no només els aliments, sinó també els sentiments que han pres una volada lleugerament eufòrica. Dels restaurants —dels bons restaurants, s’entén— si tot va com ha d’anar, hom en surt reconfortat i elevat a un estadi superior de beatitud. La persona que hi entra ja no serà exactamant la mateixa al sortir-ne; serà inevitablement algú amb un millor humor. Crec que aquesta és una qualitat, respectabilíssima, que no se’ls pot negar, als restaurants.

 I si bé és cert que quan abandonem aquests locals ho fem amb l’estómac una mica més farcit, no és menys cert que, paradoxalment, ens envaeix una sensació propera —presumeixo— a la levitació. En aixecar-nos de la taula notem el nostre organisme tocat d’una mena d’ingravidesa que ens fa caminar talment com si suréssim dos o tres dits per sobre el nivell del terra. Aquests dos o tres dits de cel són, doncs, la sublimació quintaessencial que s’activa en el metabolisme d’aquelles persones que han menjat —i begut— com Déu mana.

…deinde philosophari.

El moment de sortir del restaurant convida, com quasi cap altre, a la passejada, a exercir amb predisposició absoluta l’ofici decadent del flâneur. Aprofitant que el poder d’absorció de l’entorn és ara més acusat i el camp visual més elevat, hom fixa l’atenció en coses que fins aleshores potser li havien passat desapercebudes per causa de l’ajupiment quotidià: la forma característica d’un balcó, aquella imatge religiosa encaixonada en un xamfrà, les línies curioses d’una façana o qualsevol altre detall arquitectònicament singular. Ja va deixar dit Balzac que la flânerie és una «gastronomia per als ulls».

Per a dur a terme aquesta activitat és indispensabe no tenir res que fer. L'absència d’apressament es fa palesa en la postura típica del flâneur: mans a les butxaques o bé al darrere, encontrant-se a la part inferior de l’esquena (sempre que no es faci ús del bastó), cos lleugerament inclinat cap enrere i mirada enlaire. Aquest darrer detall és importantíssim, perquè, segons sembla, hi ha al món dues classes de badocs: els que miren amunt i els que miren avall. Ara ens referíem només als primers, perquè la gent que surt dels restaurants disposada a badar ho sol fer —en la immensa majoria de casos— mirant cap amunt.  Josep Pla, gran expert en aquesta matèria, afirmava que els badocs més autèntics, però, són els altres:

Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.

(El quadern gris)

No voldria entrar ara en un debat sobre què és en si mateix fer el badoc, quines menes badoc hi ha i la importància que té cada una. Només apuntaré que el fet de mirar cap amunt denota una certa dispersió, mentre que fer-ho cap avall implica concentració (efectiva o no); i que en els badocs més recalcitrants aquestes inclinacions són assumides amb totes les conseqüències (cops de cap contra faroles inclosos). Uns —els que baden cap a dalt— semblen més aviat desvagats i tendeixen a la distracció o fins i tot a l’alienació; la curiositat sense objecte definit és el seu motor. Els altres —els que baden cap a baix— semblen més aqueferats, tenen pressa sense motiu i tendeixen al capficament; es mouen entre la introspecció i el tràfec.

Amb tot, crec que Pla té raó i que els que miren cap a terra són potser la branca més radicalment badoca, el sector més dur d’allò que podríem anomenar la corrent del badoquisme. I ho són, penso, per aquesta simple raó: perquè per a exercir tal funció no requereixen cap mena d’estímul visual provinent de l’exterior. És un badoquisme de portes endins; un ésser, en fi, intrínsecament badoc, quasi pecuari (natura prona). Això no vol dir que, portades fins a l’extrem, tant una com l’altra manera de fer el badoc no esdevinguin a vegades expressions d’un mateix coqueteig amb l’oradura.

Però ens hem desviat del tema. Volíem dir que la majoria de gent participa d’aquests estats només de manera tangencial. I sovint, és en el moment de satisfacció transitòria que experimentem després d’un bon àpat quan ens sentim més impel·lits a deixar-nos endur per la passejada. Una passejada que, d’una banda, inclou la possibilitat d’exercir-la en companyia, ja sigui en parella o en grup. Això certament pot ser un obstacle per a la irrupció de la badada i, a més, l’allunya d’una de les característiques bàsiques de la flânerie: l'individualisme. Una conversa, encara que sigui en el grau més elemental i mecànic, distreu de la distracció —per dir-ho d’alguna manera. Però d’altra banda, si la badada és autèntica i, a sobre, practicada en grup, l’espectacle aleshores adquireix una major potència escènica i resulta encara més formidable.

[Article publicat a Anoiadiari:  http://anoiadiari.cat/11-3/-85/ ]

Píndoles poca-soltes: A taula

Saber triar bé els plats quan hom va a menjar a un restaurant és un do. Fins i tot podria ser considerat, sense por d’exagerar, un art: l’art de saber triar. Tot es resumeix en allò que en diem encertar-la, en una equilibrada equació entre el bon gust personal i la interpretació correcta del local on ens disposem a menjar. Intuir o endevinar quins són els plats forts o quines les mancances és clau, sobretot quan es tracta de llocs on no hi hem menjat mai. Hi ha gent tan desorientada i amb els gustos tan poc refinats que és capaç de demanar macarrons en una braseria i, en canvi, allí on l’especialitat és el peix et demanarà un bistec amb patates. Oh, benaurada rusticitat de paladar! Feliços els pobres de gust, amb poc s’acontentaran.

Una escena especialment recurrent en grups que van a menjar a fora és el batibull que es sol formar entre els comensals en el moment previ a demanar el menú. És el temps de la inseguretat, la deliberació i la consulta:

—No sé si demanar el bacallà o el fricandó. ¿I tu, què demanes?

—Crec que de primer la paella. Però el segon no el tinc massa clar… ¿I tu?

I després, quan comencen a ploure els plats, quanta expectació! Hom mira amb indissimulada curiositat el plat del veí i és llavors que s’adona de l’error de la seva tria. Imperen la decepció, l’enveja i el desig de les viandes del proïsme:

—Mmm, quina bona pinta que fa aquest lluç! Hauria d’haver-lo demanat jo també…

______________________________________ 

Poques coses ofenen més al decòrum d’una taula que un vas de cafè ja begut. Aquella cristal·lització marronosa que resta incrustada al vas em produeix un impressió desagradabilíssima. Hi ha establiments que encara mantenen el bon gust de servir els cafès en vasos de ceràmica, o si més no, en tassons que no siguin de vidre, és a dir, no transparents. És d’agrair; almenys així aconsegueixen esquivar o camuflar una mica la indecència visual.

Però hom podria assegurar que no hi ha cap bar o restaurant que que s’ocupi de salvar l’altre escull que implica aquesta despreocupada negligència de què parlo relativa al cafè: el residu olfactiu. En efecte, un cop desapareguda l’aroma original del cafè acabat de servir —a la qual ningú a qui li agradi el cafè podrà negar-li les virtuts— el fet és que, després de consumit, subsisteix en el vas una mena de pòsit ronyós que desprèn —ara sí— un baf tebi, viciat, regurgitat. A mi això em crea un efecte de redundància, com si el vas eructés efluvis cafeínics. I esclar, a tothom li pot agradar més o menys, per exemple, l’olor de xoriço; però no crec que a ningú —tret d’algun foll amb gustos desaforats— li sigui plaent o engrescadora la pudor d’un rot amb regust de xoriço.

Així doncs, sigueu polits: un cop hàgiu begut el cafè, retireu o feu retirar el vas, sisplau.

[Article publicat a Anoiadiari: http://anoiadiari.cat/11-3/taula/ ]