El círculo es el símbolo de la hermosa monotonía,
y el vaivén pendular, el de la atroz monotonía.
(Simone Weil)
Fa un període indeterminat de temps vaig començar a treballar en una
fàbrica d’un poble a prop d’Igualada, la ciutat on visc. Aquest fou el
meu primer contacte amb el món obrer, i més específicament, fabril
—adjectiu que no s'ha de confondre amb febril, per bé que
moltes vegades el deliri productiu unit a una calor sufocant pot arribar
a fixar els dos termes dins una mateixa significació. La fàbrica està a
tocar d'aquest mateix poble, en el «polígon industrial» conformat per
un únic carrer amb tres o quarte fàbriques contigües. La feina que em
tocava fer encara no era tan mecanitzada que no hagués de requerir
l’assistència humil i artesanal del llapis, d’un metre i les tisores. I
per suposat, no ens ho oblidéssim pas, d’alguna ànima més o menys
racional que sabés què fer-ne, d’aquests estris! No tot està perdut…
El cas és que ja m'havia fet una idea de les més que probables
penalitats que una tal feina implica (¿i quina no?); però he de
confessar que fins al moment les úniques referències que tenia sobre
aquest món eren ben poques i estrictament llibresques. Quan dic llibresques
vull dir provinents de diverses lectures. I no precisament de les
cabdals en la matèria, com ho poden ser l’obra imponent d’un Karl Marx o
d’un Diego Cañamero. No pas. Recordo, per exemple, haver-me solaçat en
la lectura de La conjura dels necis, en totes les cuites i
bajanades que duia a mal terme el protagonista, Ignatius J. Reilly, en
aquella tronada fàbrica de pantalons. Fins i tot en la mateixa categoria
de llibresc hi encabiria encara algun film d’Aki Kaurismäki, d’un humor
fi i amb una visió força sui generis sobre alguns aspectes de
la vida obrera. I poca cosa més. Així d’escarransit i de desenraonat era
el fardell que carregven les meves espatlles poc abans d’iniciar aquest
nou camí.
Però ja quasi coincidint amb l’inici de la feina, vaig decidir per fi
—¿casualitat? ¿admonició?— endinsar-me en alguns textos de Simone Weil
(1909-1943). Bé, endinsar-me no seria la paraula més adient;
això seria massa pretensiós per part meva. Era ple estiu, d’aquests
espaterrants de calor, però encara menys podria dir que m’hi hagués capbussat.
Diguem que vaig introduir-hi només un dit de la poteta, imbuït
d’aquella mena d’escrúpol que se sol apoderar de nosaltres l’instant
abans de llençar-nos a la piscina; perquè si bé ens empeny el desig de
la immersió, a la vegada també ens sentim una mica cauts davant del
canvi que el nou estat comporta. No és fins una mica més tard —al cap
d’uns pocs segons, quan el cos ja s’ha fet al contacte i temperatura de
l’aigua— que un s’adona, mig penedit, de la ridiculesa d’aquest
comportament.
En aquest cas, però, crec que l’escrúpol era justificat. Si hom,
sense estar-hi preparat, es llença de cap a la lectura d’aquesta mena de
textos, en pot sortir rebotat i amb un bon nyanyo a la closca. La
indiferència o la incomprensió (o la recerca d’una «comprensió
racional») hauran xocat debades contra la impenetrabilitat glacial del
text. Cal anar amb compte. Per a uns altres, en canvi, quan
aconsegueixen entrar-hi, aquesta fredor, de tan extrema que és, els
abrusa per complet. O per dir-ho altrament —que ja se sap que per a les
experiències místiques els extrems es toquen i venen a ser una sola
cosa—: llegint certes pàgines a hom li pot sobrevenir la sospita de si
algun esperit ardent no haurà inspirat per moments la ploma d’aquesta
dona, dotant-la de la clarividència d’un cec, l’eloqüència d’un mut, la
veritat del desgraciat. Aleshores el lector benaurat sent com un llamp
glaçat traspassa d’un cap a l’altre la totalitat del seu ésser.
I és que Simone Weil, a part de coquetejar amb el misticisme, estava
com un llum —perdoneu l’expressió. El seu pensament és d’una radicalitat
que espanta; potser és de lo més transgressor que he llegit mai. Algú
podria dir que és una droga massa dura. I la trajectòria vital no es
queda pas enrere. En efecte, durant un temps va deixar d’impartir
classes de filosofia per enrolar-se a diferents fàbriques i «viure» la
vida obrera de l’època. Uns anys més tard, ja a l’exili i exhausta per
les malalties que va arrossegar al llarg de la vida, es va deixar morir
de fam després d’haver-se negat a no menjar més del que engolia la pobra
gent que malvivia a la França ocupada.
Bé, amb tot això volia explicar que aquestes lectures d’última hora
sobre el treball manual i obrer em van aportar —a diferència de les que
tenia fetes fins al moment— una visió més transcendent del tema i, a més
a més, transfigurada sempre per aquella pulsió tan característica que
Simone Weil sentia envers el sofriment. Genial! Vaig pensar que tot això
em serviria de munició espiritual; seria com una mena de manà per a
l’ànima prompta a la iniciació laboral, un veritable sustentacle per a
neòfits del treballar. Introibo, etc.
Esforzarse por necesidad y no por un bien —perseguido y no
provocado—, esforzarse por conservar la existencia tal como es, es
siempre servidumbre.
En ese sentido, la servidumbre de los trabajadores manuales es irreductible. Esfuerzo sin finalidad.
Es tremendo —y lo más hermoso que hay— cuando la finalidad
no tiene fin. Sólo lo bello permite estar satisfecho con lo que existe.
Los trabajadores tienen más necesidad de poesía que de pan.
Necesidad de que su vida sea una poesía. Necesidad de una luz de
eternidad.
Y sólo la religión puede ser la fuente de esa poesía.
No es la religión, sino la revolución*, la que es el opio del pueblo.
(Simone Weil, La gravedad y la gracia, 4ª ed., Madrid: Trotta 1994, p. 209)
En fi, que cada dia me n’anava a dormir tot llegint aquesta mena de
reflexions. Per desgràcia, però, en aquests darrers oficis reservats a
les agonies del jorn, hi compareixia en un estat tal de cansament que
els ulls se m’aclucaven a penes llegides unes poques línies. I aquesta
«mística del treball» que amb tant de delit llegia i que tan suaument em
bressolava transportant-me a l’esfera on resten difusos els confins
entre la vigília i el son, s’estroncava abruptament per retruny horrible
del TA-TA-TAspertador a les sis i poc del matí.
____________________________
*La revolució… i els
musicals, acotaria jo.
[Article publicat a Anoiadiari: http://anoiadiari.cat/11-3/-71/]
