ALFRED HITCHCOCK: […] Yo tenía unos cuatro o cinco años… Mi padre me mandó a la comisaría de la policía con una carta. El comisario la leyó y me encerró en una celda durante cinco o diez minutos diciéndome: «Esto es lo que se hace con los niños malos».
FRANÇOIS TRUFFAUT: ¿Y qué había hecho usted para merecer esto?
ALFRED HITCHCOCK: No puedo imaginármelo […]
(François Truffaut, El cine según Hitchcock, Madrid: Alianza Editorial 1974, p. 23)
És força coneguda —a més, li agradava d’explicar sovint— aquesta
anècdota d’infantesa que va modelar d’alguna manera la personalitat del
cineasta anglès Alfred Hitchcock. Segons sembla, aquesta mala
experiència a la comissaria va provocar-li una mena de trauma, una por
envers la figura intimidatòria de l’autoritat policial. Potser la
gratuïtat d’aquell càstig o escarment —ell mateix assegura no tenir
consciència d’haver obrat malament— juntament amb el caràcter més aviat
introspectiu i temorós del jove Alfred ajudaren a fer arrelar en el seu
esperit aquest sentiment de por (com segurament ajudaren també a
desenvolupar en ell el tractament de la figura de l’home injustament
acusat; però això ja és un altre tema).
El fet és que l’aversió a la policia no desaparegué, sinó que amb els
anys es quedà fixada en el seu inconscient per activar-se com un
ressort irracional cada vegada que apareixia a escena un agent.
Inevitablement, doncs, quedà plasmada de manera recurrent en algunes
seqüències i fotogrames de molts dels seus films la imatge de la policia
que atemoreix. Sens dubte Hitchcock era un geni en moltes coses; també
en la construcció-i-venta de relats.
Doncs bé, jo també voldria explicar una experiència que m’ocorregué
quan era petit. Tot i ser una vivència força similar a la que esmentat a
dalt, no crec que se’n derivés el mateix reguitzell de seqüeles
psicològiques, ja que durant molt de temps no li vaig donar importància.
De fet gairebé ho havia oblidat. Han sigut els fets insolents del
passat 1 d’octubre que han desenterrat de la (des)memòria meva el greuge
primigeni. Sortosament aquest 1 d’octubre la Guàrdia Civil no va
comparèixer a Igualada. Així que és probable que això m’estalviés un
trauma… instantani. Físic, vull dir; un cop de porra al cap, vaja!
El meu trauma es remunta bastant més enrere en el temps. Jo devia
tenir uns sis o set anys. Era un de tants altres dies d’infància
transcorreguts enmig d’un agost daurat. Amb la família havíem anat a la
casa del camp, a escassos quilòmetres d’Igualada. El meu germà i jo, en
plena llibertat, vam recórrer un camí per aturar-nos a collir figues
d’una figuera esparsa vora la carretera. Quan ja n’havíem fet un bon
grapat, veiem que s’apropa per aquesta mateixa carretera un cotxe de la
Guàrdia Civil. S’atura el vehicle, baixen dos agents de color verd i, en
un idioma que no és el que nosaltres parlem a casa, em pregunten de qui
són les figues i de qui la figuera. Que què fèiem robant figues. Jo,
innocent de mi, ni sabia que l’arbre era propietat nostra! De manera que
no podia respondre a aquestes preguntes ni tampoc a les amenaces de
dur-nos a la presó. En fi, que el conflicte se saldà amb la confiscació
de les figues per part dels agents poca-soltes i nosaltres amb un pam de
nas i la lliçó ben apresa. Encara els recordo dirigir-se al cotxe
mentre s'anaven repartint amb gran sornegueria les nostres figues
ROBADES. Arribats a aquest punt, ara m’adreço a vosaltres, estimats
agents de la Guàrdia Civil, amb tota deferència:
Formalment us ho demano, i sense crits:
puix que ja no em podeu tornar la innocència
torneu-me almenys les figues, malparits!
[Article publicat a Anoiadiari: http://anoiadiari.cat/11-3/torneu-me-figues-malparits/]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada