Una experiència gratificant

El círculo es el símbolo de la hermosa monotonía,

y el vaivén pendular, el de la atroz monotonía.

(Simone Weil)

Fa un període indeterminat de temps vaig començar a treballar en una fàbrica d’un poble a prop d’Igualada, la ciutat on visc. Aquest fou el meu primer contacte amb el món obrer, i més específicament, fabril —adjectiu que no s'ha de confondre amb febril, per bé que moltes vegades el deliri productiu unit a una calor sufocant pot arribar a fixar els dos termes dins una mateixa significació. La fàbrica està a tocar d'aquest mateix poble, en el «polígon industrial» conformat per un únic carrer amb tres o quarte fàbriques contigües. La feina que em tocava fer encara no era tan mecanitzada que no hagués de requerir l’assistència humil i artesanal del llapis, d’un metre i les tisores. I per suposat, no ens ho oblidéssim pas, d’alguna ànima més o menys racional que sabés què fer-ne, d’aquests estris! No tot està perdut…

El cas és que ja m'havia fet una idea de les més que probables penalitats que una tal feina implica (¿i quina no?); però he de confessar que fins al moment les úniques referències que tenia sobre aquest món eren ben poques i estrictament llibresques. Quan dic llibresques vull dir provinents de diverses lectures. I no precisament de les cabdals en la matèria, com ho poden ser l’obra imponent d’un Karl Marx o d’un Diego Cañamero. No pas. Recordo, per exemple, haver-me solaçat en la lectura de La conjura dels necis, en totes les cuites i bajanades que duia a mal terme el protagonista, Ignatius J. Reilly, en aquella tronada fàbrica de pantalons. Fins i tot en la mateixa categoria de llibresc hi encabiria encara algun film d’Aki Kaurismäki, d’un humor fi i amb una visió força sui generis sobre alguns aspectes de la vida obrera. I poca cosa més. Així d’escarransit i de desenraonat era el fardell que carregven les meves espatlles poc abans d’iniciar aquest nou camí.

Però ja quasi coincidint amb l’inici de la feina, vaig decidir per fi —¿casualitat? ¿admonició?— endinsar-me en alguns textos de Simone Weil (1909-1943). Bé, endinsar-me no seria la paraula més adient; això seria massa pretensiós per part meva. Era ple estiu, d’aquests espaterrants de calor, però encara menys podria dir que m’hi hagués capbussat. Diguem que vaig introduir-hi només un dit de la poteta, imbuït d’aquella mena d’escrúpol que se sol apoderar de nosaltres l’instant abans de llençar-nos a la piscina; perquè si bé ens empeny el desig de la immersió, a la vegada també ens sentim una mica cauts davant del canvi que el nou estat comporta. No és fins una mica més tard —al cap d’uns pocs segons, quan el cos ja s’ha fet al contacte i temperatura de l’aigua— que un s’adona, mig penedit, de la ridiculesa d’aquest comportament.

En aquest cas, però, crec que l’escrúpol era justificat. Si hom, sense estar-hi preparat, es llença de cap a la lectura d’aquesta mena de textos, en pot sortir rebotat i amb un bon nyanyo a la closca. La indiferència o la incomprensió (o la recerca d’una «comprensió racional») hauran xocat debades contra la impenetrabilitat glacial del text. Cal anar amb compte. Per a uns altres, en canvi, quan aconsegueixen entrar-hi, aquesta fredor, de tan extrema que és, els abrusa per complet. O per dir-ho altrament —que ja se sap que per a les experiències místiques els extrems es toquen i venen a ser una sola cosa—: llegint certes pàgines a hom li pot sobrevenir la sospita de si algun esperit ardent no haurà inspirat per moments la ploma d’aquesta dona, dotant-la de la clarividència d’un cec, l’eloqüència d’un mut, la veritat del desgraciat. Aleshores el lector benaurat sent com un llamp glaçat traspassa d’un cap a l’altre la totalitat del seu ésser.

I és que Simone Weil, a part de coquetejar amb el misticisme, estava com un llum —perdoneu l’expressió. El seu pensament és d’una radicalitat que espanta; potser és de lo més transgressor que he llegit mai. Algú podria dir que és una droga massa dura. I la trajectòria vital no es queda pas enrere. En efecte, durant un temps va deixar d’impartir classes de filosofia per enrolar-se a diferents fàbriques i «viure» la vida obrera de l’època. Uns anys més tard, ja a l’exili i exhausta per les malalties que va arrossegar al llarg de la vida, es va deixar morir de fam després d’haver-se negat a no menjar més del que engolia la pobra gent que malvivia a la França ocupada.

Bé, amb tot això volia explicar que aquestes lectures d’última hora sobre el treball manual i obrer em van aportar —a diferència de les que tenia fetes fins al moment— una visió més transcendent del tema i, a més a més, transfigurada sempre per aquella pulsió tan característica que Simone Weil sentia envers el sofriment. Genial! Vaig pensar que tot això em serviria de munició espiritual; seria com una mena de manà per a l’ànima prompta a la iniciació laboral, un veritable sustentacle per a neòfits del treballar. Introibo, etc.

Esforzarse por necesidad y no por un bien —perseguido y no provocado—, esforzarse por conservar la existencia tal como es, es siempre servidumbre.

En ese sentido, la servidumbre de los trabajadores manuales es irreductible. Esfuerzo sin finalidad.

Es tremendo —y lo más hermoso que hay— cuando la finalidad no tiene fin. Sólo lo bello permite estar satisfecho con lo que existe.

Los trabajadores tienen más necesidad de poesía que de pan. Necesidad de que su vida sea una poesía. Necesidad de una luz de eternidad.

Y sólo la religión puede ser la fuente de esa poesía.

No es la religión, sino la revolución*, la que es el opio del pueblo.

(Simone Weil, La gravedad y la gracia, 4ª ed., Madrid: Trotta 1994, p. 209)

En fi, que cada dia me n’anava a dormir tot llegint aquesta mena de reflexions. Per desgràcia, però, en aquests darrers oficis reservats a les agonies del jorn, hi compareixia en un estat tal de cansament que els ulls se m’aclucaven a penes llegides unes poques línies. I aquesta «mística del treball» que amb tant de delit llegia i que tan suaument em bressolava transportant-me a l’esfera on resten difusos els confins entre la vigília i el son, s’estroncava abruptament per retruny horrible del TA-TA-TAspertador a les sis i poc del matí.

____________________________

*La revolució… i els musicals, acotaria jo.

[Article publicat a Anoiadiari:  http://anoiadiari.cat/11-3/-71/]